Fal·làcies ciclistes
Sovint sentim els mateixos arguments per no apostar per la bici. La majoria són mites fàcils de desmuntar. Aquí en recollim uns quants, amb la resposta, per si t'ajuden en el proper debat sobre mobilitat.
Inspirat en el projecte internacional Cycling Fallacies, amb respostes adaptades a Lleida.
- Mite
«Anar en bici no és segur.»
La realitat. El risc real és baix i els beneficis per a la salut el superen de llarg. El que fa insegura la bici no és la bicicleta, sinó el trànsit motoritzat ràpid i la manca d'espais protegits. Allà on hi ha carrers segurs, hi pedala gent de totes les edats.
- Mite
«A Lleida hi ha massa pujades.»
La realitat. Lleida és una ciutat plana i compacta, ideal per moure's en bici. La majoria de trajectes urbans són curts i es fan sense esforç. I si mai cal salvar un desnivell, una bici elèctrica ho resol de sobres.
- Mite
«Fa massa mal temps per anar en bici.»
La realitat. Lleida té molts dies de sol l'any. Els dies de pluja o de fred són pocs i es resolen amb roba adequada o combinant amb altres mitjans. No deixem el cotxe els dies de sol; tampoc cal deixar la bici els quatre dies de pluja.
- Mite
«Soc massa gran per anar en bici.»
La realitat. No hi ha edat per pedalar. A les ciutats amb bones condicions, la gent va en bici als 8 i als 80 anys. La clau són itineraris segurs i còmodes, no la forma física.
- Mite
«Les persones amb mobilitat reduïda no poden anar en bici.»
La realitat. Hi ha tricicles, handbikes i bicicletes adaptades que donen autonomia a moltes persones amb discapacitat. Una bona infraestructura ciclista sol ser, a més, més accessible i còmoda per a tothom.
- Mite
«Els ciclistes no paguen impostos, no tenen dret a l'espai.»
La realitat. Els carrers de la ciutat es paguen amb els impostos de tothom, vagi amb el que vagi. A més, molta gent que va en bici també té cotxe i paga el mateix. I qui menys desgasta l'asfalt i menys contamina és, precisament, qui pedala.
- Mite
«Els ciclistes se salten els semàfors i no respecten les normes.»
La realitat. Les infraccions les cometen persones, no vehicles: també hi ha conductors i vianants que se les salten. La millor manera de fomentar el civisme és dissenyar carrers clars i segurs. El mal comportament d'uns quants no justifica desprotegir la resta.
- Mite
«Les bicicletes causen embussos.»
La realitat. És just al revés: cada persona que canvia el cotxe per la bici allibera espai a la calçada. Els embussos els provoca l'excés de cotxes, no les bicis, que n'ocupen una fracció mínima.
- Mite
«Els carrers són massa estrets per a carrils bici.»
La realitat. Sovint el que sobra és espai dedicat a aparcar o a fer-hi passar cotxes. No cal eixamplar els carrers: cal repartir millor l'espai públic perquè hi càpiga la bici i, sobretot, els vianants.
- Mite
«Els carrils bici que ja hi ha estan buits.»
La realitat. Una xarxa incompleta i desconnectada s'utilitza poc, igual que passaria amb una carretera que s'acaba de cop. Quan els carrils connecten de debò origen i destinació i són segurs, s'omplen.
- Mite
«Fer carrils bici és massa car.»
La realitat. Un carril bici costa una petita part del que costa la infraestructura per a cotxes, i estalvia molts diners en salut, contaminació i accidents. És de les inversions en mobilitat més rendibles que existeixen.
- Mite
«Aquí no som Holanda; la bici no és per a nosaltres.»
La realitat. Als anys 70, moltes ciutats holandeses i daneses estaven plenes de cotxes; van canviar amb decisió política i infraestructura. No és una qüestió de cultura, sinó de voluntat i de bones condicions. Lleida, plana i compacta, hi té molt a guanyar.
Coneixes més fal·làcies?
Segur que n'has sentit d'altres. Escriu-nos i les afegim, o passa a l'acció amb el col·lectiu.